Centenari d’Albert Camus Un escriptor solidari amb els republicans espanyols

jeudi 28 novembre 2013, par Aisa Ferran

Centenari d’Albert Camus
Un escriptor solidari amb els republicans espanyols

Albert Camus (1913-1960) fill d’un alsacià mort a la primera guerra mundial i d’una menorquina va viure la seva infància marcada per la pobresa, però gràcies a una beca de l’Estat francès podrà estudiar a la Universitat la carrera de Lletres.

Camus va néixer el 7 de novembre de 1913 a Modovi (Argèlia), per tant enguany commemorem el centenari del seu naixement. No va ser fàcil la seva vida, doncs va haver de treballar en diversos oficis per tirar endavant. A la seva joventut, a més de practicar el futbol fent de porter, va formar part d’un elenc teatral que va estrenar la seva obra Rebel•lió a Astúries l’any 1936. Per aquesta época escrivia articles per a la premsa local i aviat les primeres narracions com La mort feliç i els seus primers assaigs com El revés i el dret, llibres publicats l’any 1937.

L’any 1934 s’havia afiliat al PCF on va restar afiliat fins el 1937. El seu desacord amb la política de Stalin i el comportament fanàtic dels comunistes francesos el van fer prendre nous camins. Les seves novel•les com ara La Pesta marquen el seu tarannà llibertari, que també el trobem en el seus assaigs El mite de Sísif i L’home rebel o en obres dramàtiques com Els Justs. Camus conseqüent amb les seves idees es compromet amb la causa de la llibertat i l’any 1936 viu el conflicte de la Guerra Civil Espanyola com una lluita pròpia i pren partit a favor dels republicans.

Quan el poble espanyol sigui vençut s’hi posarà al seu costat i des de la tribuna dels periòdics on escriu defensarà els republicans i, especialment, als anarquistes espanyols. L’amistat amb Gaston Leval serà clau per entendre el procés revolucionari que s’ha viscut a Espanya. L’escriptor francès enlaira la seva veu de protestar contra l’abandonament occidental d’Espanya que l’ha deixat en mans de la dictadura franquista. El seus articles són publicats per la premsa de l’exili espanyol, sobretot la republicana i la llibertària, però també al periòdic que ell mateix dirigeix Combat, des d’on defensa la causa republicana vençuda pel feixisme.

Albert Camus, a Combat (7-9-1944), mostra el seus sentiments per el poble espanyol que ha quedat abandonat a les mans del sanguinari Franco i per els refugiats que han estat tancat en camps de concentració pels francesos : “Vergonya per partida doble : primerament per haver-lo deixat morir sol i segon, quan els nostres germans, vençuts amb les mateixes armes que havien d’aixafar-nos més tard a nosaltres, han reclamat la nostra ajuda, els hi hem ofert els gendarmes per custodiar- los a distància.”

Camus coneix perfectament la història d’Espanya i sap del seu tarannà llibertari, i sap que quan les forces aliades situen a Franco com un ferm pedestal contra el comunisme s’equivoquen. I hi creu que el problema d’Espanya és de “Consciència”, l’any 1944 al periòdic CNT ho deixa clar : “Los Estados Unidos quieren oponerse al comunismo sosteniendo a Franco. Pero todos los que conocen España saben que el comunismo nunca ha tenido en ella ninguna posibilidad real. El país de la sensualidad y del orgullo no podía acoger profundamente una doctrina en que la razón es deificada y el individuo sometido al proceso histórico. Desde hace tiempo, sin embargo, el mantenimiento cínico de Franco y el trastorno que su impunidad ha producido en las conciencias ha permitido que el comunismo tenga una posibilidad en España : esta se llama “State Departament”.

Camus anomena, en un article a Combat del 27 de maig de 1945, el govern espanyol com el darrer govern hitlerià del món, el qual és manté vigent per la voluntat de les democràcies dels països aliats : “Si els països vencedors suprimissin totes les seves relacions amb l’Espanya franquista, el règim falangista tindria els seus dies comptats. No és cap misteri per ningú que l’economia depèn dels aliats. Si es perllonga la seva existència no es fa el necessari perquè s’acabi la dictadura franquista.”

Albert Camus en els seus escrits parla de l’assassinat de García Lorca efectuat pels franquistes, però també culpa al govern de Vichy d’haver deixat morir Antonio Machado. La seva sensibilitat humana la trobem perfectament en una entrevista efectuada per el periòdic España Republicana el 29 de desembre de 1945 : “Hasta que esa gran injustícia sea reparada los que hemos sufrido tanto por el asesinato de García Lorca y la muerte de Machado, no podremos recobrar la paz.”

L’escriptor francès col•labora l’any 1946 en el llibre L’Espagne Libre, on diversos autors parlen de la situación espanyola : “Fa nou anys que els homes de la meva generació portem Espanya al cor -diu Camus-. Nou anys que els espanyols ho porten com una ferida sense cicatritzar. Per ella han conegut per primera vegada el gust de la derrota i han descobert que pot tenir-se raó i ser vençut ; que la força pot sotmetre l’esperit i que, en moltes ocasions, el valor i el sacrifici no són recompensats. (...) Per això des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit, una espera. En un món que es diu alliberat, tornem la mirada cap aquest país, doncs ell ens parla d’injustícia i de remordiment.”

Camus escriu sobre el lliurament de Lluís Companys per Hitler a Franco perquè el president de Catalunya sigui afusellat : “Com ho podem oblidar ? Tot això ha esmaltat de roig i negre un rostre : el de l’Espanya que portem en el nostre cor i mai podrem oblidarlo.” També hi participa en actes a favor dels republicans espanyols com ara el míting organitzat per “Les Amis de l’Espagne Republicaine”, celebrat a París el 1951.

Camus, que porta Espanya al seu cor, participa en homenatges a personatges com ara Salvador Madariaga o el mateix Cervantes. I hi pren partit a favor dels sindicalistes espanyols condemnats a mort l’any 1952 a Sevilla i a Barcelona, denunciant una vegada més el règim feixista de Franco : “Hi ha que escollir entre Crist i l’assassí. Ja va essent hora que la jerarquia catòlica faci denúncia públicament d’aquest funest casament. Se li va reprovar a Felip II la seva tendència a creure que Déu era espanyol. Però comparat a Franco, Felip II era modest, doncs Franco al so dels trets de les execucions no para de repetir que Déu és falangista.”

Camus escriu cartes de protesta a la UNESCO protestant per l’ingrés de l’Espanya franquista l’any 1952 en aquest organisme de cultura, considerant que és un pas més per el reconeixement oficial del país feixista.

L’escriptor no es cansa de defensar els espanyols vençuts i de recordar en escrits com el publicat el 1954 al periòdic suís Temoins que el 19 de juliol de 1936 va començar a Espanya la segona guerra mundial : “Avui commemorem aquesta data. La guerra ha acabar a tot arreu excepte, precisament, a Espanya.” I parla del moviment clandestí espanyol i de la nul•la ajuda que continua rebent dels països demòcrates.

Albert Camus en el discurs, al rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 1957, deixa ben clar la seva posición d’intel•lectual compromès quan manifesta que l’artista és un creador solitari però solidari a la vegada, i afirma que el paper de l’escriptor : “Per definició no pot posar-se al servei dels qui fan la història, sinó al servei de qui la pateix.”

Tres anys més tard, el 4 de gener de 1960, Camus moria en un accident d’automòbil a Villeblin (França). Uns anys abans, el 7 de febrer de 1949, havia rebut la “Encomienda de la Orden de la Liberación de la República Española en el Exilio”. Camus al rebre la distinció digué : “Nada hice que justifique el galardón con que me honráís. Cumplí con mi deber y en esta conducta persisitiré siempre".

Catalunya, novembre de 2013, n° 155