«Un company mort, una comunitat educativa destrossada»

dimarts 21 d’abril de 2015, per  Martí i Font Jordi

Jordi Martí i Font: «Un company mort, una comunitat educativa destrossada»

dimarts 21 d’abril de 2015

http://www.cgtpv.org/Jordi-Marti-i-Font-Un-company-mort.html

http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/?p=271133

Darrer afegit: dimarts 21 d’abril de 2015

20 d’abril del 2015. Un nen de 13 anys mata un professor de l’Institut Joan Fuster amb una ballesta a un institut i fereix altres alumnes i professors. Un crim execrable que cal condemnar, un company que cal recordar i una comunitat educativa, la de l’Institut Joan Fuster, que cal acompanyar en uns moments tan durs.

Si qualsevol crim amb violència resulta execrables, en aquest s’uneixen alguns condicionants que caldria revisar a fons per extreure’n algun tipus de conclusions: les armes emprades, la data d’avui, l’edat de l’assassí i la precarietat del company assassinat que amb tota la bona fe del món ha intentat aturar un nen que tenia l’únic objectiu de fer mal.

Una ballesta i un ganivet per matar gent, i matar-los. Les armes de l’assassinat ens aporten una dada esgarrifosa: no hi ha estris que no serveixin a l’hora de fer mal. Per tant, cal aconseguir que no hi hagi voluntat de fer mal perquè, si aquesta hi és, la resta és relativament fàcil de buscar i trobar. Per sort, de moment aquesta societat no ha decidit suïcidar-se com la nord-americana i la seva obsessió malaltissa per les armes de foc a l’abast de qualsevol que tingui quatre dòlars...

Avui és 20 d’abril i aquest mateix dia, el 1999, dos nois van decidir assassinar tants companys i professors del seu institut com poguessin a Columbine, als EUA, i com que tenien armes a l’abast així ho van fer. Sembla clar que la data no és casual. En aquell moment, quan es va parlar de les causes de l’agressió es va parlar, com ara aquí, de la possible malaltia mental dels assassins, del bullyng a què eren sotmesos, de la seva absoluta manca d’empatia cap als altres alumnes i professors. També es va atribuir el fet a la influència de videojocs i pel•lícules amb contingut violent. Tots aquests factors existeixen aquí i sovint són vistos com a «normals». I ho poden arribar a ser però cal que tinguem en compte que hi ha infants i joves que veuen la mort i l’assassinat també com a normals perquè el seu món referencial, audiovisual, així els els mostra en tots els moments de la seva vida.

Avui, resulta sorprenent llegir alguns comentaris de companys i companyes (són minoritaris però hi són) atacant l’escola inclusiva i assenyalant-la com a gairebé culpable de les agressions, quan és aquesta l’única que ens pot alliberar de les postures violentes, de l’aïllament, de les agressions d’una a altres, de l’estigmatització de les persones amb disfuncionalitat intel•lectual o física que en la seva absoluta majoria mai són violents. Quan és aquesta l’única que ens pot ajudar a fer entendre que el món no és la tele, que la mort o l’assassinat no és «normal», que la ficció no es pot confondre mai amb la realitat i que la violència es pot tractar de moltes maneres però la violenta és la pitjor d’elles.

Vivim moment durs a les aules. Cada cop més infants i joves, amb ràtios que sobrepassen totes les recomanables. Equips de psicopedagogs retallats fins a fer-los gairebé inexistents. Professionals expulsats de la feina per retallades que ens deixen a la intempèrie i tenen com a conseqüència la conversió dels centres educatius en aparcaments de nois i noies. I professors, professores i mestres busquem solucions que no poden venir de l’actual marc perquè és aquest precisament el culpable d’on som.

L’estrès que provoquen classes amb més de trenta nens i nenes que no tenen l’atenció que necessitarien perquè porten munts de problemes de les seves cases (també bombardejades per desnonaments precarietat, violències, pobresa...) sembla que no es vulgui veure per part de qui mana, però hi són i cada dia són més presents. Un nen amb problemes com tenia aquest de l’Institut Joan Fuster segur que hauria estat vist, escoltat i atès en una escola més humana, sense tantíssima gent per aula, amb més psicòlegs i pedagogs que es poguessin dedicar a al seva feina sense haver de cobrir hores i hores d’altres professors que l’administració ha decidit que no calien, sense tants problemes com els governs actuals han abocat a les nostres escoles. I si els professionals haguessin decidit que li calia un tractament especial l’hagués arribat a tenir.

Les escoles no poden ser abocadors de nens si nenes. La precarietat no pot ser la forma «normal» de treballar. Les i els alumnes amb problemes de qualsevol tipus han de tenir l’oportunitat de ser atesos com a persones que són i això només és possible si tenim molt personal (i més encara moltes persones, formades i amb ràtios assequibles) i amb garanties de no morir en l’intent. I, sobretot, l’escola no pot continuar depenent de gent inepta que retalla tot el possible fins que les persones no poden ser tractades com a persones, com a persones diverses i per això també amb solucions diverses.

Jordi Martí Font

Relato [con datos en parte silenciados ahora por los medias]

Antes del drama

"Ya dijo que quería matar a todos los profesores y luego suicidarse", ha comentado un alumno. "Tenía una lista negra", ha abundado otro. "Siempre hablaba de armas y quería ser militar", ha espetado otro chico. "Siempre estaba solo", ha subrayado un cuarto estudiante.

[Otro testimonio de estudiante] era sociable

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20150420/54430050846/la-ultima-vez-que-vi-al-profesor-estaba-en-el-suelo-apunalado.html

El drama

el alumno ha llegado con retraso a su clase, en el Instituto Joan Fuster de Barcelona, ha llamado a la puerta y una profesora le ha abierto, momento en el que ha sacado la ballesta y le ha disparado cerca de la cara, provocándole heridas de diversa consideración.
Según testigos presenciales, el chico también ha disparado con la ballesta a una alumna de esa clase, hija de la profesora.
El profesor muerto llevaba apenas un mes como sustituto en el Instituto Joan Fuster y ha muerto cuando ha acudido en auxilio de la clase vecina. Al oír los gritos, el profesor se ha acercado al lugar y el joven le ha disparado a la altura del pecho, por lo que ha quedado malherido tendido en el suelo y, poco después, ha fallecido. A continuación, el agresor ha entrado a otra clase y ha agredido a otro alumno con el arma blanca que llevaba, según las mismas fuentes.

El estudiante ha sacado entonces una botella de cerveza con líquidos explosivos que llevaba en la mochila y la ha empezado a manipular, para tratar de introducirle la mecha.
El profesor de educación física lo ha visto, ha entrado en el aula y ha hablado con el chico, que estaba muy alterado y que se limitaba a repetir que oía voces que le decían que tenía que matar.
Tras intentar establecer una conversación con él, el profesor ha podido calmar al alumno, le ha quitado de las manos el cóctel molotov y ha esperado a que llegaran los Mossos d’Esquadra, que han custodiado al menor, que al no haber cumplido los 14 años de edad no puede ser imputado.

La Vanguardia, 20.04.15

Después del drama

El profesor fallecido trabajaba como sustituto en materia de ciencias sociales de una profesora del centro que se encontraba de baja.
Abel Martínez Oliva era un profesor errante. Uno de esos docentes acostumbrados a peregrinar por diferentes institutos de Catalunya para cubrir vacantes temporales, con el sueño de que un día llegaría la esperada plaza fija. Y eso le obligaba, a sus 36 años, a esforzarse más de lo normal en la preparación de sus clases, pues muchas veces la materia que le tocaba impartir en estas sustituciones no era la de su especialidad. Él se había licenciado en Historia.
Aquellos que conocían bien a este profesor no se extrañan de que fuese uno de los primeros en ir a auxiliar a una compañera cuando oyó gritos procedentes del interior del aula donde el alumno armado con una ballesta estaba sembrando el terror. "Esta reacción es propia de Abel", afirma otro de sus amigos.

La Vanguardia, 20.04.15

Carta de una estudiante

Abel, gracias por esta semana contigo y por tus enseñanzas. Lástima que todo haya acabado así. Nos has protegido hasta el final y has sido muy valiente. Siempre recordaré tu valentía y tus conocimientos.
Siempre te recordaré.
Un beso,
Ainhoa, 2º A

El País, 21.04.15]