LA FORMA LLIBERTÀRIA EN ELS FILMS DE JEAN VIGO

LA FORMA LLIBERTÀRIA EN ELS FILMS DE JEAN VIGO

dimecres 8 de març de 2006, per  Lamaña julio

LA FORMA LLIBERTÀRIA EN ELS FILMS DE JEAN VIGO

Parafrasejant Luc Moullet i Jean Luc Godard : Le travelling est affaire de morale o la morale est affaire de travelling? Es a dir, qüestionem-nos en aquest article que és el que defineix una pel·lícula, la posada en escena o la tesi que resideix en la columna vertebral del film, la supraidea, el tema.
La discussió ha estat ja llargament debatuda entre els crítics i mai ha assolit un consens entre el corpus teòric. Finalment aquest seria un aspecte que només te solució des d’un punt de vista ideològic. Les esquerres han estat sempre més a favor d’un film on el subjecte tractat fos la clau de volta de la narració fílmica i un cinema més de dretes, o finalment formalista, on la posada en escena o els aspectes estètics definirien la moral d’un film.

Aquí defensarem la tesi de la balança, que desenvoluparé de forma utòpica, ja que és impossible abstreure’s de la subjectivitat d’un mateix a l’hora de plantejar un propi punt de vista. I com a exemple, en el centenari del naixement de Jean Vigo, parlarem de la forma llibertària dins el cinema del director francès. O com la moral resideix en la forma i la forma en la moral.

Dues pinzellades històriques per entendre Vigo. Nascut a Paris l’abril de 1905. Jean Vigo és fill de Eugène Bonaventura Vigo que, en 1901 havia adoptat el pseudònim de “Almereyda”, que amb les lletres canviades de lloc vol dir (“Y’a la merde”). Anarquista primer, derivat cap al pacifisme després, la infantesa de Jean Vigo veu com el seu pare és empresonat en diverses ocasions i inclús és detingut en la seva presència - 1 -. El 14 d’agost de 1917 Almereyda va ser trobat “suïcidat”en la seva cel·la. Mai es varen aclarir les circumstàncies del que va sembla ésser un “assassinat”.

Només la història familiar d’un nen privat del seu pare, que ha viscut l’ambient de la lluita de classe pot explicar la fúria i el patiment que respira tota l’obra de Vigo. Exemple clar, conscient o inconscient, de la tesi anarquista feta forma cinematogràfica. Veiem-ne uns exemples:

“À propòs de Nice” (1930). La imatge decadent d’una ciutat burgesa i la mort en vida dels burgesos que hi habiten. L’anarquisme de principi de segle havia estat principalment basat en la negació de l’Estat, del dret i de la propietat privada. És a dir en contra d’una societat burgesa, aquí exemplificada pels banyistes que es transformen en cocodrils, en estruços, que disposen d’un vestuari per fer-se diferents, però que si els hi treuen (la seqüència que, imatge a imatge ens mostra una dona passant de vestida a nua) queden reduïts a la seva condició d’invidualitat. I aquí la forma que Vigo escull és el muntatge. Heretat del muntatge de xoc d’Eisenstein , els treballs teòrics de Pudovkin (una idea surt del xoc entre dues imatges) i el treball del seu operador, en Boris Kauffman, germà de Dziga Vertov “El hombre de la cámara” (1929), el muntatge que ens mostra les desfilades militars alternant creus i tombes és una clara al·lusió a la idea d’antimilitarisme i de pacifisme que Vigo ha viscut a casa seva. La utilització en la part final de la càmera lenta mostra les ballarines del carnaval en un festí de la carn, on la imatge de decrepitud i mort d’una societat i una ciutat traspassen la pantalla. La ràbia de Vigo a través del muntatge formalitza la tesi d’un fil antimilitar, pacifista, antiburgés i en definitiva, clamant contra la societat i l’Estat.

“Zero de Conduite” (1932/1933). Al 1946 obtindria finalment el permís d’exhibició que la censura li havia negat en el seu moment. Vigo és mort des de fa 12 anys.
Aquesta és la història d’un complot, el film més profundament anarquista de Vigo. Clama a la revolta, a la revolució. Un grup de nens en un internat s’enfronten a les institucions que els tiranitzen. L’educació i els diferents sistemes que l’anarquisme proposava, passaven per la necessitat de destruir el sistema vigent, per construir un sistema nou on la individualitat del nen fos el far de l’educació. Repudiant tota idea d’autoritat com a contraria a la raó i a la noció de llibertat individual, “Zero de conduite” és un film on la posada en escena clama aquesta llibertat. La primera seqüència, magistralment filmada sense diàleg i amb la música de Maurice Jabert mostra als dos protagonistes en la llibertat de la seva amistat, moment privilegiat abans d’entrar en contacte amb els models institucionals: els professors. Tots ells exemplifiquen els mals d’una societat podrida: lladres, mentiders, pederastes, borratxos, incompetents, autoritaris, tirans,....

El petit alumne revolucionari (Gérard de Bedarieux), apel·lant a la història anarquista del pare de Vigo, crida al director del internat: “Je vous dis merde” amb un moviment de càmera de va i ve que exemplifica un tour de force entre les dues parts enfrontades.
La revolució anarquista, en tant que utòpica, viu el seu moment en el film en la seqüència clau de la lluita de coixins en el dormitori de l’internat. Realisme màgic avant la lettre, la utilització de bell nou de la càmera lenta, atorga a la desfilada final dels nens en pijama, un moment d’utopia dins la trista realitat.

Finalment, l’assalt des de les taulades recorda per moments al cinema posterior de Emir Kusturika i al geni de Rimini, F.Fellini. En un moviment de tràvelling, el pati de l’escola on te lloc la festa escolar en presència de les autoritats (administració local, religiosa i militar) - 2 - se’ns apareixen com una imatge onírica i surreal. Els ninots disfressats darrera la fila de personalitats converteixen la seqüència en un tir de feria, en un joc de “a matar”. Finalment el moviment d’intercanvi entre la bandera francesa (llençada al terra) i la que porten els nens, faria que el film fos titllat (i no sense raó) d’antipatriota i antifrancés. La força dels plans (no tenim temps per aturar-nos a comentar en aquest article), la descripció dels personatges, la utilització del llenguatge, fan d’aquest film el més formalment llibertari de Vigo.

Per fi. “L’Atalante” (1934) el film veu la sortida amb el títol “Le chaland qui passe” i amb un muntatge no autoritzat pel director. Al morir als 29 anys, el 5 d’octubre de 1934, Jean Vigo no veuria mai el seu film tal i com ell l’havia concebut.

La forma que llisca en la posada en escena de l’Atalante i que queda reflectida en la barca que fluvialment navega cap a Paris, és la forma d’un espai tancat, tal i com ja havia demostrat a “Zero de conduite”. Alain Bergala parlarà de Vigo com “cineasta de l’aquàrium” definint l’espai del pla com el d’un receptacle tancat opressiu. “Vigo no podia millor traduir els seus records de tancament moral i físic de la seva infantesa que reconstruint-los per el seu llenguatge cinematogràfic particular” - 3 -. L’espai tancat de la vida en la “peniche” contrasta amb la imatge mítica de l’espai obert que representa Paris com a destí final del viatge, destí final també utòpic, de felicitat conjugal. I dins de les relacions sexuals, l’amor lliure havia estat també un concepte de l’imaginari col·lectiu anarquista. Aquest concepte, de difícil posada en escena, situa, teòrica i experimentalment, a l’individu com a entitat lliure i sobirana en el context de qualsevol relació social. I el matrimoni com qualsevol altre. Això explicaria la seqüència amorosa de Dita Parlo amb el mariner encarnat per Michel Simon i eròticament molt ambigua, però que reforça el caràcter fortament individualista del personatge femení del film. De bell nou aquesta individualitat queda formalment palesa en la seqüència on Dita Parlo i el seu marit, interpretat per Jean Dasté mantenen (altra vegada per la màgia del muntatge) una relació sexual basada en la masturbació i com a element comú de la posada en escena la llum que travessa una cortina i que dibuixa en el cos dels dos amants el mateix motiu, unint-los en la distància. Aquesta relació sexual, basada en la satisfacció individual és un altre dels exemples del film més individualista de Jean Vigo. Els personatges, parteixen a la recerca de la sobirania del Jo, en l’amor egoista, a la trobada de la llibertat, finalment, individual.

Comparteixo l’amor del “neoformalisme” heretat de la Nouvelle Vague i també aquells que emfatitzen l’estudi del film de tesi seguit per una historiografia més “engagée”.
La síntesi d’aquesta història, la moral d’aquest conte és l’afortunada simbiosi entre forma i fons en un dels mestres del cinematògraf. Jean Vigo.

Prenem-lo com a exemple a l’hora d’analitzar els films, sempre tenint en compte la forma i el fons.

Julio Lamaña
julio@federaciocatalanacineclubs.net

1) El 31 de juliol de 1914 també va presenciar, estant amb el seu pare, l’assassinat de la figura històrica del socialisme francès, Jean Jaurès.

2)] “Rebutgem tota legislació, tota autoritat i tota influència privilegiada, patentada, oficial i legal, encara que emani del sufragi universal, convençuts de que no podria mai sinó tornar-se en profit d’una minoria dominant i explotadora contra els interessos de la immensa majoria”
Miguel Bakunin (1814-1876)

3) VIGO, LUCE.- Jean Vigo. Une vie engagée dans le cinéma. Ed. Les petits cahiers. Cahiers du cinéma. 2002.